Dear Anna,
quina raó tens quan dius que m'assemblo a un personatge de la Marian Keyes. Estic segura de que si me la trobés per alguna casualitat de la vida la tia voldria escriure les meves memòries.
Ara mateix estic a casa, asseguda al llit escoltant cançons de la Julieta Venegas. La meva habitació está feta un desastre. Porto tota la setmana deixant la roba a sobre de la cadira de l'escriptori, les ampolles d'aigua buides pel terra, bosses de plàstic, películes, pots de crema, collarets, llibres, revistes, cds, bambes... tot al lloc que no li correspon. Hauria d'haver netejat fa dies però no puc. El desastre de la meva habitació es equiparable al desastre que hi ha al meu cervell y viceversa.
La Elba està igual o pitjor que jo. Sento lo meva música barrejada amb la seva, la gossa está bordant perque ja ha començat la traca interminable de sant joan. Son les 10:30 de la nit. I no surto.
Jessica, la americana, está per aquí rondant amb dos americans més, queixant-se dels pipis de la Queen que trepitjen cada 5 minuts. Diu que es un fàstic: "This is disgusting", és tot el que pot articular amb la boca mentres em fa un gest com de posar-se a vomitar. I té raó. És asquerós. Li faria més cas, però, si no fós ella qui m'ho digués. Ella, la que no pot ni dormir a la seva habitació perque se la mengen els bitxos. Ella, que ha escombrat el terra un cop en 9 mesos. Ella, que es capaç de no rentar-se el cap en una setmana. Me l'estimo, però és una porca.
Per cert, que se'n va. Se'n torna cap a California d'aquí una setmana. La francesa també se'n va. I venen habitants nous al pis de "Gran Hermano". Vé una noia de Nova York, del mundo del "patinete", y un tal Adam, també yanky, que no sabem ben bé d'on és ni com és ni res de res. Chachi guay eh?
Qué més t'explico? Ah sí, avui m'ha parlat per fi el tio de la office que em mola. L'ho bó ha sigut que s'ha dignat a dirigir-me la paraula per retreure'm davant de la meva jefa que jo havia fotut una cagada molt heavy que afectava la seva feina. S'ha chivat de mí, tia! Molt ridícul, ja ho sé. M'he sentit como aquelles nenes que els hi agrada un nen però que el puto nen dels collons només es dedica a estirar-li de les trenes a l'hora del pati, i la nena es queda allà palplantada i plorosa, sense saber que fer.
Al principi he flipat tant que no sabia què dir. Després m'ha sortit l'orgull gambià por todos los poros de la piel i m'he refet una mica. Crec que he quedat com el cul perquè la situació m'ha desbordat i ha sigut tot plegat súper ridícul, però no he deixat que se'm notés massa la vergonya. Ara només estic una mica indignada.
Després he anat a dinar amb la meva amiga Vitto, la seva novia, una altra noia ex de les dos, de la Vitto y de la seva novia, y amb la mare de la Vitto. Ha sigut interessant, sí..., mooooolt interessant. Avui era l'aniversari de la Vitto, y sa mare, un PERSONATGE de película del David Lynch, ens ha convidat a un àpat chic y reduït a la llibreria La Laie. S'ha passat tot el dinar demanant als cambrers que ens fessin fotos amb la seva cámara, una compacta que anava amb carret, marca "no t'hi fixis", mentres la seva filla y les seves exs (personatges perfectament extraibles d'alguna novel.la de la Lucía Etxebarria) es tronxaven i remogaven a tort i a dret. M'ho he passat bé. Post 'ridículum absolutus' i 'humilladis totalis' m'ho he passat 'tetus'.
La gossa em demana qué cony són aquests sorolls que no.li.molen.res.
Jessica m'ensenya el seu 'outfit' per desena vegada. La tia es cambia de roba TEN TIMES A DAY.
Sento música country al menjador i penso que tot plegat, lo bó i lo dolent, no té importància.
Tot és inmensament rídicul, Anna, i t'ho volia explicar a tú, estimada Eowyn, que sé que em pillarás el POINT OF VIEW a la primera, i que a sobre te'n riurás amb mí, I NO DE MÍ.

LOVE YOU
Zinktuais